Tonteria a Sitges 2011 Amb Mr. Jau

Com cada any, m'agrada anar, almenys un parell de dies al festival de cinema fantàstic de Sitges. Aquest any m'ho vaig passar molt bé, com podeu veure en aquest entendridor vídeo. Vaig veure alguns clàssics com "La matanza de Texas 2", que feia anys i anys que no veia, i una marató final de cinc pelis prou interessants, de les quals us en faré cinc cèntims:

Red State, de Kevin Smith:
Guanyadora del premi gros a Sitges aquest any. M'ha agradat força, tracta d'uns xavals que responen a un anunci sexual d'un diari i es veuen ficats en un mal rotllo dels grossos relacionat amb una secta religiosa super xunga. Irònica i passada de voltes, pretén criticar els fanatismes religiosos ianquis, i de pas dona unes quantes clatellades també a la societat i als poders fàctics.

A lonely place to die, de Julian Gilbey
La pel·lícula té un bon començament en el que uns excursionistes troben en plena muntanya una nena enterrada viva en un forat a terra, però es va fent pesadeta, la trama no avança per camins gaire apassionants, de cinema de terror passa a ser un thriller amb mafiosos, i hi ha moments que sembla que veus un "Estrenos TV"... tot i que a l'última mitja hora reprèn el vol i torna a ser prou distreta.

The Yellow Sea, de Na Hong-Jin
Potser la peli mes dinàmica de la marató, va guanyar el premi al millor director i no sé què mes, es sobre un taxista xinès que necessita diners perquè està fins el coll de deutes, i accepta l'encàrrec d'un mafiós per matar a un paio a Corea, ficant-se en un embolic bastant gran i sent perseguit per una pila de gent, en un munt d'escenes frenètiques i divertides a parts iguals.

Attack the block, de Joe Cornish
Graciosa historieta en que uns nanos gamberros d'un barri xuscu de Londres es troben amb una invasió alienígena. Si, recorda un xic a "Super 8", en el fet de que els protagonistes son nens i hi surten marcianus. Me la van vendre com "la nova dels que van fer Zombis Party", però no es del mateix director, no té ni la meitat de gracia, i no hi surt mes que el grassonet dels dos protagonistes. De tota manera, es passa una bona estona, encara que tampoc seria per tirar coets, però té el seu punt original i curiosa.

Inbred, d'Alex Chandon.
Francament, me l'hagués estalviat. Una mena de "La matanza de Texas", en un poble perdut d'Anglaterra, amb "garrulus" autòctons. Les víctimes son un grup de nois i noies en un programa de rehabilitació, i els seus tutors, quan van d'excursió uns dies al poble dels boixos de torn. Els actors, excepte el iaiu taberner, líder del grup de tarats, que ho fa molt bé, son bastant de pa sucat amb oli, i el sentit de l'humor, realment lleig, amb caca, sang i fetge, tot i que en algún moment em va fer força gracia.

Platja de Badalona: Una veritat incòmoda.

En aquest colpidor vídeo-denuncia, torno a revolucionar el periodisme amb un reportatge a peu de platja a Badalona, la ciutat que em va veure créixer. No és fàcil per un Badaloní banyar-se a gust a la platja... dia si dia també, la cosa fa més pena que gloria, i cada vegada anem a pitjor... Ara veureu perquè...

38 aniversari de Mr. Jau

El passat dia 31 de Juliol vaig fer 38 anyets, ni mes ni menys. Ja és una edat, oi, amics? En aquest terrorífic testimoni videogràfic, podeu apreciar com va ser la celebració en família d'aquest any. Si, si, som així de debò, no hi ha trampa ni cartró!.

Pelochos a l'atur

Fins aquest dimecres passat, i des de feia 23 mesos, jo treballava per Unitono, una empresa de telemàrqueting que porta el servei d'atenció al client de “Páginas amarillas”, (11888, els famosos “pelochos”) i que té seu a Barcelona i a Madrid. A Barcelona concretament, érem uns 60 treballadors en el servei. Fa quinze dies l'empresa ens va informar de que el client, (Páginas amarillas), cancel·lava la seva plantilla a Barna “tal como estaba previsto”. El nostre contracte era d'obra i servei, es a dir, que el podien cancel·lar quan volguessin, de manera que suposo que es referien a això amb aquesta frase.


Els últims dos o tres dies han aparegut per l'empresa varis representants sindicals de comisions obreres, una mica perduts, la veritat, que ens han dit que Unitono els ha amagat informació, i que com que el servei a Madrid continúa i no se'ns ha ofert la possibilitat d'oferir-nos continuar treballant allà, ens correspondríen 20 dies d'indemnització per any treballat, enlloc dels 8 que finalment ens paguen. En definitiva, creuen que es un “ERE” encobert i ens han aconsellat que signem “no conforme” quan rebem l'indemització, cosa que finalment hem fet la majoría, crec. Unitono assegura que això no és així, ja que el contracte de Barcelona i el de Madrid son diferents, però de moment ningú no ho té gaire clar.


Els motiu que “Páginas amarillas” ha indicat per justificar el tancament del servei a Barcelona, es que el volum de trucades ha baixat. La crisis, ja se sap, la gent no té tants quartos per llençar en trucadetes. Potser sigui cert, però la sensació que tenim els treballadors no és aquesta, hem estat fins a l'últim dia atenent una mitjana de 25 trucades com a mínim per hora, unes 100 o mes cada dia en les meves jornades laborals, (jo només feia quatre horetes al matí), i potser si que hagi baixat el volum de trucades comparat amb el primer any, però també érem molts menys operadors que aleshores i també ha baixat el volum de trucades en espera que es perden. El cas es que nosaltres no paràvem ni per respirar, literalment, ens faltava l'aire entre trucades, era molt habitual estar dient la frase de comiat: “grácias por su llamada, buenos días”, a la nova persona que entrava... sic.

Segur que a Madrid contractaran gent nova, perquè amb la plantilla habitual no podran donar l'abast. El que no sé es què passarà amb el servei en català. Fins ara sempre que vèiem en pantalla que la trucada venia de Catalunya o algú ens ho demanava, oferíem la possibilitat d'atenció en català. Ignoro si a Madrid hi tindran prou operadors que el parlin.


Aquest dimecres ha estat el meu últim dia. Tots els companys esteven tristos i moixos, hi ha hagut llàgrimes i moments d'emoció en acomiadar-nos uns dels altres. He estat gairebé dos anys venint cada matí a fer el pelocho. Tots sabíem que el contracte era d'obra i servei, però ja gairebé ni ens en-recordàvem, la sensació era la de tenir una feina fixe, no ens esperàvem veure'ns a l'atur d'un dia per l'altre.

Personalment, també estic bastant depre, i tinc pors i incerteses, però intento prendrem la situació positivament. Potser és el moment de dedicar-me al que a mi m'agrada; dibuixar nous còmics d'en Superporc, que sempre he pensat que algun dia triomfarà, cantar en el millor grup musical de la història, “The Xuscos”, escriure articles al blog, que el tenia abandonat feia massa temps, i confiar en que els nostres estimats polítics solucionin la crisis, cosa que sens dubte passarà algun dia, esperem que dintre d'aquest segle. Si no és així, per si de cas, ja estic reservant una part del “finiquito” que m'han donat per comprar-me una tenda de campanya. A Plaça Catalunya hi falta gent!... llàstima que m'estic quedant calv i em sembla que fer-me rastes serà tot un repte per el meu perruquer. És clar que sempre puc aprendre a tocar la flauta o a construir cabanes dalt dels arbres. Sempre ha estat un dels meus somnis de la infància, viure com un ewook...

Al final, de tota experiència, bona o dolenta, se'n treu algun profit, diuen...


Bé, m'acomiado de vosaltres, no sense abans recordar que el proper dijous dia 16 de Juny podeu venir a veure el meu grup, els Xuscos, al Bar Pastis de Barcelona, totalment gratis, a les 10 de la nit, i que si algú necessita un dibuixant de còmics de rebaixes, pot comptar amb mi per un mòdic preu.

Una forta abraçada als meus companys pelochos i a tot aquell qui llegeixo això... i fins aviat!

Mr. Jau amb la C.O.R.I.

L'Ariel em presenta, en aquest vídeo gravat per "e-notícies", com a "possiblement el millor dibuixant de còmics que tenim aquí a Catalunya". :D Juas! Parla en castellà al principi perquè estava contestant a Tele 5 o alguna cosa així. Francament, amics, aquesta colla m'ha sorprès gratament, son super macos, tots, desde l'Ariel fins la Mairena passant pel Pirata el del Gorro, i molt bona gent, encara que a primer cop d'ull només semblin una colla de juantxis escapats del psiquiàtric, em sento ben cofoi de formar part d'aquest petit circ polític, si senyor.

Mr. Jau al parlament. Videocàsting per la CORI

Ha estat una decisió difícil de prendre, però després d'anys de renegar dels polítics, he decidit convertir-me en un d'ells per mirar d'aportar el meu punt de vista personal. Si no pots amb ells, diuen, uneix-te a ells. Si no pots amb el sistema, converteix-te en el sistema. Així que quan he vist que la CORI, Coordinadora Reusenca Independent, demanava vídeos per un càsting (he dit càsting, no càstig) destinat a trobar a candidats per anar a les llistes del parlament europeu amb ells, he vist clar que el destí m'enviava un senyal i que era ruc (i ruc català, és clar) si no l'aprofitava.
La CORI és un partit polític que compta amb representació a Reus, i que bàsicament es dedica a deixar en evidència els partits polítics suposadament seriosos. Molta gent no entén o no valora aquesta actitud per ser (evidentment) una animalada, però son gent sense sentit de l'humor i poc democràtica, que obliden que tots tenim dret a presentar-nos a polítics, sense necessitat de ser fills de papà ni gamusins encorbatats que no s'aguanten els pets. Voteu-me, amics meus! i tot això que riurem junts!

Voteu aquí: http://www.cori.cat/index.php?command=show_news&news_id=420

Un dimarts qualsevol, un escrit qualsevol

Interrompo de moment la sèrie de vídeos sobre "Cuntrol-Z", per escriure un article, ja que fa molt de temps que no escrivia res amb cara i ulls en aquest blog, i sé que els milers de seguidors (o com vulgueu anomenar-vos) que tinc, us estàveu estirant els cabells de tanta impaciència. Doncs bé, s'ha acabat l'espera, ja tenim aquí un nou escrit, un nou "post" com diuen els moderns, una nova i apassionant entrada en aquest "blog/bloc", (perquè tothom quedi content), deixat de la mà de Déu.
Només hi ha un problema... fa uns quants renglons que he començat a escriure, i encara no tinc ni idea de sobre què anirà l'article... potser hauria de seguir la sabia dita que diu que si el que has de dir no és mes bonic que el silenci, mes val que no diguis res, però mira per on, avui aquesta màxima m'importa tres pebrots confitats en almívar caducat. Avui em ve de gust escriure, i no tenir res a dir no m'impedirà que m'explani a gust a vomitar paraules i mes paraules fins que els dits em diguin prou, com si fos un periodista-mercenari a sou en qualsevol diari "de prestigi", que ha d'entregar un article amb un determinat nombre de caràcters, i estira i estira el seu text per omplir el buit de la plana amb el seu buit existencial. Escric, doncs, escric, i em deleixo en escriure cada una de les meves frases. Em recaragolo de gust amb les meves petites ocurrències, em meravello de rellegir-me a mi mateix, mes que no pas si llegís l'últim assaig literari del premi Nobel de torn, ric satisfet pensant que tal vegada seré l'únic que gaudirà de tant excelsa prosa, i en un atac d'esquizofrènia, em desmunto a continuació, dolgut en el fons del meu ego titànic, en pensar l'exquisida delícia que s'està perdent la humanitat, consumint-se en l'àcid i enganxós suquet de la seva ignorància... i en una nova volta de rosca paranoica, em consolo quan m'adono que tant avançada lírica no ha estat mai a l'abast de les masses, i que mes val arribar a uns pocs il·luminats que a un exèrcit d'enzes.
I totes aquestes àgils reflexions interiors, les faig assegut en el seient d'un autobús que travessa en aquests moments per sota el pont de l'autopista del barri de Sant Roc, de Badalona, tot teclejant en el meu petit "Acer Aspire One" que em van "regalar" fa pocs dies en una botiga de mòbils, només a canvi de signar un contracte de dos anys amb una ataronjada i diabòlica companyia d'internet mòbil. A fora, a l'altre costat del vidre on hi diu "salida de emergéncia", un dia esplèndid i lluminós i una agradable temperatura em fan donar gràcies a l'univers per ser viu. Potser no he trobat encara el sentit clar de la meva existència, però avui estic mes a prop de saber-ho que no pas ahir. I m'adono que estic content de viure en aquest planeta, i estic cofoi de teclejar aquestes bajanades en el meu petit ordinador (laptop, en diuen els moderns) portàtil, tinc mes o menys bona salut, no em falta menjar, aigua ni sostre, ni em falta família ni gent que m'estimi, mes o menys. Però el millor de tot és que tinc un amor a París, que es una cosa que no la pot dir tothom, i sé que mes tard o mes d'hora, no sé com quan ni on, donaré la campanada.

Gràcies per seguir els meus escrits buits i estèrils, que no pretenen explicar res en concret, gràcies per ser a l'altre costat de la pantalla i dedicar-me uns minuts de les vostres precioses vides, gràcies per formar amb mi part d'aquesta simfonia vital que és el planeta Terra. Gràcies a tots per existir...

Ara m'acomiado fins el proper dia, però, ja ho sabeu, amics...
El Xou (de Mr. Jau)... must go on.

Jau.
Dimarts 22 de Juny en un autobús.